Vés al contingut

Sobre "La Història Interminable"

La Historia Interminable
Portada del Llibre en castella La Historia Interminable

Hui us duc "La Història interminable", el meu llibre favorit de la meua infantesa i quina lectura més m'ha marcat.

Pot ser que el primer que us vinga  al cap en llegir el títol siga l'adaptació dels anys 80 d'aquest llibre, o, pot ser, que a alguns us haja cridat l'atenció que siga un llibre de Michael Ende, curiosament més conegut per “Momo” que per aquest llibre malgrat que, sense dubte, és més coneguda “La Història Interminable” com a títol almenys. Per si no ho sabíeu, Ende és un escriptor alemany fill d'un pintor surrealista que es va criar en un ambient bohemi i artístic en l'Alemanya de la II guerra mundial. Malgrat que va ser un actiu antinazi va servir també en l'exèrcit alemany. El llibre que li va fer famós va ser “Jim Botó i Lucas el Maquinista”, tremendament difícil de trobar a Espanya.

Tant “Momo” com “La història interminable” van ser adaptades al cinema, sent especialment reeixida la segona encara que per a desconsol de l'autor és molt poc fidel al llibre i el propi Ende va manifestar el poc que li agradava (no parlem de les adaptacions a pel·lícula i dibuixos animats que es passen el llibre per…).

El llibre cal llegir-lo en paper i us va a requerir un esforç addicional: està escrit la meitat en tinta roja i la meitat en tinta verda per a diferenciar les parts del món real i les parts del món de Fantasia. Hi és una de les “gràcies” del llibre que es perd en llegir en llibre electrònic en blanc i negre.

“La Història Interminable” és possiblement un d'aqueixos pocs llibres que omplen al lector sempre, independentment de l'edat, el sexe o la tendència política. D'aqueixos que agraden a xiquets i adults, tots per igual. Als primers perquè els introdueix en un món ple de fantasia, misteris, perills i aventures. Als adults perquè els evadeix de la seua realitat, i els fa comprendre l'important que és la imaginació. Una capacitat la d'imaginar que incomprensiblement deixem de conrear a mesura que ens fem majors, i que només uns pocs tenen la facultat de salvaguardar.  Michael Ende va elaborar una fabulosa història amb “La Història Interminable”, enfilant elements de diverses tendències dins d'una aventura fabulosa en la qual es donen cita alguns dels personatges més impressionants que l'home hi poguera imaginar. Castells, princeses, gegants, dracs… tot un univers meravellós que lluita per sobreviure i per fer-nos entendre que el ben més preuat que tenim, l'únic Do amb el qual la naturalesa ens ha dotat a tots i a totes, roman ací, en algun lloc del nostre ésser, per a ser usat sempre. La imaginació és aqueix Do, i sense cap dubte és alguna cosa molt valuosa que no sabem valorar. Ende sí que ho dominava, i amb “La Història Interminable” ens va llegar un dels seus espais més reservats: el Regne de Fantasia, del que tots som partícips quan ens endinsem i llegim.

Els simbolismes

“La Història Interminable” és un llibre ric en simbolismes i metàfores sobre la vida. No solament és un llibre d'aventures i successos màgics, sinó que es refereix als somnis i als desitjos de cada persona; és a dir, que cada persona construeix el seu propi Regne de Fantasia. En parlar del no-res, la boira que destrueix Fantasia i deixa un buit al seu pas, Michael Ende fa una crítica a un món freturós d'imaginació i falta de somnis.
El xiquet Bastián, passa de ser un lector a un autor; açò és, no hi hauries de conformar-te amb ser només un passiu en la teua vida, un observador que es queda quiet davant el que passa al teu voltant, has de ser part de la història, i més encara, ser el teu propi autor, per a açò és necessari somiar i desitjar. Són els desitjos els que mouen a l'acció a les persones, així com al Bastián a qui l'Emperadriu li dóna com recompensa el poder de desitjar i obtenir tot el que desitja. Conforme llança un desig, tot al seu voltant canvia i es transforma, de sobte les coses comencen a prendre forma i a tenir vida. És l'única forma que Bastián pot reconstruir de nou Fantasia.

L'Auryn
L'Auryn

Darrere de l’AURYN hi ha una llegenda que diu “FES EL QUE VULGUES”. La qual cosa no vol dir que has de fer el que et vinga en gana, sinó fer la teua Vertadera Voluntat. I no hi ha gens més difícil en aquest món, ja que per fer-ho hi has, de primer, saber qui eres i cap a on vols anar. En cas contrari, et perdries com en el Temple de les Mil Portes que es troba en el desert de Fantasia, un lloc on pots arribar a qualsevol lloc només si obris la porta correcta; però per a açò has d'estar completament segur cap a on vols anar, en cas contrari, podries obrir mil portes durant tota l'eternitat sense trobar-ne una eixida.
Una altra dada que se'm va fer molt important en el llibre, és que a mida  que Bastián veu complit un somni, l’AURYN crea una Esplendor en ell fent que oblide alguna cosa sobre el seu món. De tal forma que va arribar un moment en què es va veure atrapat en el seu món de fantasia i ja no recordava gens sobre el seu pare, ni la seua escola ni d'on venia. Açò significa que quan una persona veu complides les seues metes, li dóna un immens poder de seguir desitjant, amb el risc d'oblidar quina era la seua meta.
Per aquesta raó, l’AURYN, dues serps mossegant-se per les cues i entrellaçades, representa l'equilibri entre el món “real” i el món interior dels somnis i els desitjos. No pots avançar sense tenir somnis o desitjos, i no pots desitjar-los si no recordes quin és el teu origen i el teu món real.
Al final, Michael Ende ens dóna un missatge sobre la grandesa de l'Amor, l'únic desig que no s'esgota, que no t'esborra records i t'ajuda a trobar-te a tu mateix.

El Bastian, el xiquet protagonista, descobrirà, al llarg de les pàgines de "La Història interminable, veritats molt doloroses, com ara quins són els límits de la llibertat i quines són les conseqüències dels abusos del poder. Però també descobrirà grans meravelles, com la bellesa de l’Emperadriu, tan extraordinària que quan l’has vist una vegada l’únic que vols al món és tornar-la a contemplar. De tota manera, tot això només és una lectura subjectiva: el mateix Ende es va negar sempre a donar una interpretació determinada de la novel·la, i probablement la millor interpretació és la que vosaltres, lectors, en pugueu donar.

Per saber alguna cosa més i comprar-lo podeu seguir el següent enllaç:

-La historia Interminable

 

 

Share

El Mahabharata es un poema épico indio que, según algunos historiadores, se remonta al menos a 3000 años a.C. Muy anterior al poema épico sumerio de Gilgamesh o los griegos de la Iliada y la Odisea. No se puede conocer ni comprender la India sin haber leido el Mahabharata, este relato no solo sigue vivo en la India actual, es el alma de este subcontinente. En este relato se encuentra la esencia del hinduísmo, una de las mayores religiones del mundo.

Saben Vds. que la literatura griega -entiéndase "literatura" en sentido relajado, por favor- nace con los poemas homéricos, que son resultado de siglos y siglos de tradición oral y popular, a la que Homero -o quienquiera o quienesquiera que fuese; no vamos a entrar aquí en tan peliaguda cuestión- dio forma para obtener la Ilíada y la Odisea. La génesis determina necesariamente el contenido. Así como las Argonáuticas de Apolonio de Rodas o la Eneida de Virgilio son "épica de escritorio" -y en parte se resienten de ello-, los poemas homéricos, como el Cantar de Roldán o nuestro Cantar del Mío Cid, son producto de una tradición popular y, como tales, más frescos e inocentes, menos sofisticados.

¿A qué todo esto? Pues llevo un tiempo intentando conseguir una edición del Mahabharata de la editorial Kairós y actualmente se encuentra agotado. En esta búsqueda me encontré con esta edición que yo pensaba era una adaptación para niños, craso error. He dedicado estos días a la lectura del Mahabhārata contado por una niña. La niña es Samhita Arni y con sólo 12 años fue capaz de escribir e ilustrar una maravillosa versión del poema épico más extenso de la literatura universal, el Mahabhārata, que, vaya por delante, no he leído, aunque debería hacerlo. Como la Ilíada, el Mahabhārata resulta de la suma de materiales de épocas y procedencias diversas y relata una guerra remota. Si la Ilíada trata de la cólera de Aquiles acontecida en el décimo año de la Guerra de Troya, el Mahabhārata está dedicado a la guerra que enfrentó a los Pándava y los malvados Káurava por el control de un reino al Norte de la India. Si el héroe por excelencia de la Ilíada es Aquiles, el del Mahabhārata es Árjuna y si los dioses del Olimpo hicieron y deshicieron a su antojo a favor o en contra de Ilión, también el aparato divino interviene en la trama del Mahabhārata. No en vano, Krishna, el auriga y mejor amigo de Árjuna, es una encarnación humana del dios Vishnu y los héroes enfrentados en combates individuales se lanzan astras o armas obtenidas de este o aquel dios. Los parecidos con la Ilíada son muchos: la solidez de los héroes, su obcecación, su rotundidad, su violencia y brutalidad -y me refiero tanto a los héroes héroes como a los héroes villanos-... y su inocencia. En esta versión del Mahabhārata he vuelto a disfrutar de la inocencia e ingenuidad de la épica. No sé si tal ingenuidad es propia de la versión original que, según la tradición, le dictó Vyasa al dios elefante Ganesha o se debe al filtro de una niña de doce años. De momento, me da igual. Lo que me importa es que estos días lo he pasado tan bien como cuando hace ya más de 30 años descubrí a Homero por primera vez. O casi.

Autor:  Samhita Arni
Páginas: 328
Año de edición: 2012
Editorial: Siruela  Colección: Las tres edades
Lengua: Castellano

Siguiendo el siguiente enlace pueden ver la ficha del libro y si lo deseais comprarlo:

Mahabharata contado por una niña

El Mahabharata contado por una niña
El Mahabharata contado por una niña
Share

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookiespinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies